Descarrega aquestes diapositives en format PDF 📥
La configuració més estable per a qualsevol àtom és comptar amb vuit electrons a la capa exterior.
(continua cap avall)
👇
Els elements tendiran a unir-se per a completar la seva capa exterior, intercanviant (cedint/captant $\rightarrow$ enllaç iònic) o compartint electrons (enllaç covalent), i així guanyar estabilitat.
És una mesura de la fortalesa d’un enllaç químic.
Distància mitjana entre els nuclis de dos àtoms enllaçats.
Angle format per tres àtoms enllaçats consecutivament.
És la separació de càrregues elèctriques al llarg d’un enllaç, donant lloc a un moment dipolar elèctric. La diferència d’electronegativitat, $\Delta \chi$, entre els àtoms d’un enllaç determina la seva polaritat:
Una molècula serà polar si el moment dipolar total (suma vectorial) és diferent de zero.
Estudia la polaritat de molècules amb aquesta simulació:
És un enllaç que involucra l’atracció electroestàtica entre ions de signe oposat.
(continua cap avall)
👇
L’enllaç iònic sol donar-se entre metalls (tendeixen a cedir electrons, convertint-se en cations) i no metalls (tendeixen a captar electrons, convertint-se en anions).
Els compostos iònics formen xarxes cristal·lines compactes i neutres amb diferents geometries segons els ions que les formen.
És l’energia alliberada al formar-se la xarxa a partir del seus ions en estat gasós.
Permet calcular l’energia de xarxa $U_\mathrm R$:
$$ U_\mathrm R = -\frac{N_\mathrm A M z^+ z^- e^2}{4\pi\epsilon_0 r_0}\left(1-\frac{1}{n}\right), $$on $N_\mathrm A = 6.022\times 10^{23}\thinspace\mathrm{mol^{-1}}$ és la constant d’Avogadro; $M$ és la constant de Madelung, relacionada amb la geometria del cristall; $z^+$ i $z^-$ són els números de càrrega del catió i de l’anió, respectivament;
$e = 1.6\times 10^{-19}\thinspace\mathrm{C}$ és la càrrega elemental, $\epsilon_0 = 8.85\times 10^{-12}\thinspace\mathrm{C^2N^{-1}m^{-2}}$ és la permitivitat elèctrica al buit; $r_0$ és la distància a l’ió més pròxim; i $5
Es comprova que el mòdul de l’energia de xarxa és:
L’enllaç metàl·lic és l’enllaç químic que manté units als àtoms d’un metall entre si.
(continua cap avall)
👇
Sorgeix de l’atracció electroestàtica entre els electrons de conducció i els cations metàl·lics.
Pots aprendre més sobre la teoria de bandes i com aquesta explica la conductivitat elèctrica en aquest excel·lent article.
També et recomano donar un cop d’ull a aquest magnífic vídeo de Quantum Made Simple (en anglès):
És un enllaç químic que implica la compartició de parells d’electrons entre àtoms.
(continua cap avall)
👇
L’enllaç covalent sol donar-se entre no metalls (tendència a captar electrons).
Es tracta de diagrames que mostren la unió entre els àtoms d’una molècula i els parells solitaris d’electrons que poden existir a la molècula.
Les estructures de Lewis mostren cada àtom i la seva posició en l’estructura de la molècula usant el seu símbol químic.
Es dibuixen línies entre els àtoms que estan units entre si (es poden utilitzar parells de punts en lloc de línies).
L’excés d’electrons que formen parells solitaris es representen com a parells de punts, i es col·loquen al costat dels àtoms.
Es tracta d’enllaços en els quals un sol element (donador) aporta el parell d’electrons, el qual és acceptat per un altre element que té un orbital buit (acceptor).
És un enllaç molt comú i clau per a entendre el concepte àcid-base de Lewis, en el qual l’àcid és l’espècie que accepta el parell d’electrons (acceptor) i la base l’espècie que ho cedeix (donador).
La ressonància és una manera de descriure l’enllaç en unes certes molècules mitjançant la combinació de diverses estructures ressonants el conjunt de les quals es coneix com un híbrid de ressonància.
És especialment útil per a descriure els electrons deslocalitzats (enllaços $=$ en diferents posicions) en unes certes molècules o ions poliatòmics.
Les substàncies covalents cristal·lines contenen un gran nombre d’àtoms neutres units entre si mitjançant enllaços covalents, formant làmines bidimensionals, com el grafit o el grafè, o estructures tridimensionals, com el 💎 diamant o el quars.
(continua cap avall)
👇
La Teoria de Repulsió de Parells d’Electrons de la Capa de València (TRPECV) es basa en el fet que, com els electrons de valència es repel·leixen els uns als altres, aquests tendeixen a adoptar una disposició espacial que minimitza aquesta repulsió.
La Teoria de l’Enllaç de València (TEV) es basa en el fet que els e– compartits es troben en una zona de solapament orbital:
Consisteix a aportar energia extra als electrons aparellats de la capa de valència perquè ocupin un orbital de major energia (s’excitin) i permetin a l’àtom tenir més electrons solitaris amb els quals formar els enllaços que necessiti.
La hibridació consisteix a combinar orbitals atòmics de l’àtom central per a formar orbitals híbrids energèticament iguals i orientats en la direcció de l’enllaç.
El beril·li no té electrons desaparellats pel que es produeix promoció electrònica i hibridació perquè pugui formar dos enllaços Be—Cl.
Cadascun d’aquests híbrids sp se solapa frontalment amb un orbital p del clor, formant dos enllaços sigma:
El bor només té un electró desaparellat però necessita tres, per la qual cosa es produeix promoció electrònica i hibridació perquè pugui formar tres enllaços B—F.
Cadascun d’aquests híbrids sp2 se solapa frontalment amb un orbital p del fluor, formant tres enllaços sigma:
El carboni només té dos electrons desaparellats però necessita quatre, per la qual cosa es produeix promoció electrònica i hibridació perquè pugui formar quatre enllaços C—H.
Cadascun d’aquests híbrids sp3 se solapa frontalment amb un orbital s de l’hidrogen, formant quatre enllaços sigma:
Cada carboni necessita formar un enllaç doble (amb l’altre C) i dos enllaços simples (amb H), per la qual cosa es necessita promoció electrònica i una hibridació sp2 per a tenir també un orbital pur p amb el qual formar un enllaç $\pi$ (solapament lateral).
Cada carboni necessita formar un enllaç triple (amb l’altre C) i un enllaç simple (amb H), per la qual cosa es necessita promoció electrònica i una hibridació sp per a tenir dos orbitals purs p amb els quals formar dos enllaços $\pi$ (solapament lateral).
Explora les formes moleculars mitjançant la construcció de molècules en 3D amb la següent simulació:
Les forces intermoleculars són les forces que existeixen entre les molècules, incloent les forces d’atracció o repulsió que actuen entre les molècules i altres tipus de partícules veïnes, per exemple, àtoms o ions.
(continua cap avall)
👇
Les forces intermoleculars són febles en relació amb les forces intramoleculars (les que mantenen unida una molècula).
Es poden donar entre molècules polars (dipol-dipol, més fortes com més gran sigui la polaritat de la molècula), i apolars (anomenades forces de dispersió de London, més fortes com més grans i massives són les molècules involucrades).
Són les forces intermoleculars més intenses. Es donen entre molècules que contenen àtoms d’hidrogen units a àtoms de nitrogen (N), oxigen (O) o fluor (F).
Els enllaços d’hidrogen són responsables de:
📥 Fes clic aquí i segueix aquestes instruccions:
El procés, en principi, només funciona amb Google Chrome.